sent més que tots i governant tot sol.
—Més, ara...
—Més, ara, que ja sé que compareixo
en presencia de Déu omnipotent...
—Ten penedeixes?
—Sí, men penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén...
—He estat avar: mai he ti ngut de sobra,
sempre he anat per més al camí ral;
per molt que posseís, sentia-m pobre
i am la por d'anâ a raure a l'hospital.
Ai! La cobdicia no m deixava viure,
era ruí pels altres i per mi:
per un parell de bous, per una lliura,
hauria fet dèu hores de camí.
Veure-m dinê apilat m'aconsolava,
més fruir no podia-n altrament
que pensant a quants altres els mancava
alló que era per mi un bon passament.
«Això és ben meu, —pensava; —això no falla:
els altres, si miseria o fam vingués,
que s pengin!» I, llavores, ni una malla
hauria dat a un pobre que passés.
—Més, ara...
—Més, ara, que ja sé que compareixo
en presencia de Déu omnipotent...
—Ten penedeixes?
Pàgina:Visions & Cants (1900).djvu/34
Aquesta pàgina ha estat validada.
