Pàgina:Visions & Cants (1900).djvu/25

Aquesta pàgina ha estat validada.


IX

Aquella nit els ulls de l'Adalaisa
se van omplir d'una pietat tant gran
que l comte Arnau s'hi va encisâ una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus en terra.
Quin esglai! Va llençâ un gran crit d'esglai.
Totes les veus de la terra —s'hi van arremolinar;
     prô desseguida
l'infant pesà en el ventre d'Adalaisa
i els va tornâ a la terra. I digué Arnau:
   «Com s'ha espessit ta figura!
La boca t surt enfòra avida i dura:
   demana per l'infant.
   S'ha desformat ta cintura
i el teu esguart al cel és menys brillant.
Ja t lliguen a la terra prou forts llaços...
Doncs en la terra t deixo... I, ara, adéu.
—Arnau, si jo era teva, no eres meu?

—Jo soc sols dels meus braços i els meus passos.»