Va cercant a Adalaisa entre les celdes
i la veu que adormia sa hermosura
tota ajeguda als peus del Cristo nu,
sense vels, sense toca, sense manto,
séns gesto ni defensa... Allí, adormida.
Té una gran cabellera molt frondosa.
«Quins cabells més sedosos, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc
se li amoroseix tota la cara
com reflectant el pas serè d'un somni,
fins que mig-riu molt dolçament. Li vola
una estona l somrís entorn dels llavis.
«Quins llavis amorosos, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Un gran sospir travessa l dormir d'ella
com onada del mar, i s'aquieta.
«Quin pit sospirador tens, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Més quan ella obre ls ulls, ell desencanta-s,
la pren amb un braçat i se l'emporta.
Quan surten a camp ras se fa de dia.
Pàgina:Visions & Cants (1900).djvu/20
Aquesta pàgina ha estat validada.