Canta una alosa de la part de fòra,
per la finestra entra l sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa s van mirant.
—Treu-te tu l manto, que t veuré més bella:
sense toca t voldria i sense vel.
—De genolls jo t voldria en la capella:
tant gloriós, faries goig al cel.
—Prô a mi l cel no m fa goig més que si l miro
desde la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buid i silenciós com un desert.
El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
per xò, ajegut a terra, el cel m'agrada
i m'adormo mirant-lo fixament.
—Altre cel és per mi la tenebrosa
capella ont un altar brilla tot sol:
el còs humiliat sobre una llosa,
l'ànima deslliurada aixeca l vol.
I de la terra i d'aquest món s'oblida,
sospirant per la mort que ha de venir.
—En tos llavis groixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!
Pàgina:Visions & Cants (1900).djvu/16
Aquesta pàgina ha estat validada.