L' humá llinatje avans bullia en son entorn;
y sobre 'l mon entér Babel devia un jorn
aixecar s' espiral interminable.
Devian son grahons pujar fins al zenit.
Dels monts mes colossals, las molas de granit
pugueren sols servir pera una llosa;
y 'ls cims mes atrevits, los ulls desatentats
véyen al sigüent jorn per altres dominats
en sa piramidal testa orgullosa.
Las monstruosas serps y 'l fréstechs cocodrils
per sos esberlats murs corrian com reptils
encauhantse entre penyas grans, superbas;
y, colossos perduts entre eixos amples llochs,
las palmeras, penjant al cim entre dos rochs,
desd' abaix pareixian manolls d' herbas.
Passavan elefants per los crivells dels murs:
creixia un bosch devall de sos pilans obscurs
multiplicats per nostra folla pensa;
aixams d' áligas reals y rápits esparvers
Pàgina:Victor Hugo en català (1880).djvu/97
Aquesta pàgina ha estat revisada.
