Aquesta pàgina ha estat revisada.
una ciutat gegant banyant ab dols transport
sos peus de pedra en l' aygua macilenta.
L' aixofegant simoún se sent d' allí bramar
y sobre 'ls blanchs palets l' escata retxinar
dels cocodrils qu' al sol clavan sas grapas.
Véuhense 'ls obelischs naixer en un rampell.
Al ponent s' esbargeix com d' un tigre la pell
lo Nilo Groch quals islas son las clapas.
L'astre rey se pon ja. Quiet al abrich del vent
l' ample mar reflecteix est globo d' or vivent,
eix mon, antorxa y ánima del nostre;
y en lo rogench cel l' un, l'altre 'n lo vermell mar
com á dos reys amichs, se veuhen acostar
los dos sols contemplantse rostre á rostre.
La nuvolada diu:—¿Hon m' he de detenir?
—¡Busca!—una veu respon que 'l Thabor fa extremir.
