Aquesta pàgina ha estat revisada.
tu, verge, ton amor tens á una flor;
peró ¿que hi fa? si aquesta se mostiga
aixis com nostra vida, y la coloma
com nostra ditxa's mor!
Vergonya 'ns dem dels plors que 'ns enterneixen:
lo greu retort, la pena
qu' acut á nostra ment nos torna roigs,
com si 'ls llassos terrens que 'ns oprimeixen
fossen de flors, y 'l mon una cadena
de plahers, de cants, de goigs!…
¡Y m' ha fugit sense deixar ni rastre!
Jo he fet per aturarlo
tot quant ma pobre ment ha concebut,
eix temps en que la ditxa, corn un astre
hi brilla, mes de sopte 's fon com plácit
somris interromput!
_(page_25_crop).jpg)
