Pàgina:Victor Hugo en català (1880).djvu/23

ANYORAMENT

 ¡Y quant depressa fuig nostra ventura!
 seguimla y —ja lograda—
dormimnos en sos brassos, descuídats;
y al despertar d' eix son que tant poch dura,
qual nova Elena á son país robada
 vehemnos abandonats!

 Y en lo avenir inmens, ab febril ansia,
 buscamla ab insistencia,
y, al lluny al ovirarla li cridam:
—«Retorna, oh dolsa amiga de ma infancia!»—
Y acut lo plaher; mes sens omplir la ausencia
 de aquella que anyoram!