Pàgina:Victor Hugo en català (1880).djvu/170

Tot quant Déu féu petit, en son desvari,
á tot quant Déu fáu gran, plácit sonreya:
al átomo 'l col-lós extraordinari,
á l' antorxa l' estel qu' al lluny se veya.
Natura del amor era 'l santuari
dins del qual cada sér al altre deya:
—¡Que n' ets d' hermós!—al mar lo papalló;
la montaña á la flor:—¡Fesme un pató!