ab l' infinit un equilibre estátich
demá y sempre com antes y com ara,
donant duració als sols y als cors paciencia,
qu' es, fora de nosaltres, brillant flama
y es conciencia, de nosaltres dintre;
si es d' aquest Déu, oh Bisbe, de qui's tracta,
del que sempre, en l' aurora y en la tomba,
lluhí igualment sense sufrir mudansa,
del que comensa sempre y recomensa
principi eternal, simple y sens distancias,
que pensa puix qu' ell és, que jo ennomeno
deu, d' un vocable mes sublime á falta;
llavors ja 's direrent: llavors segueixen
los nostres esperits senda oposada:
lo téu va envers la nit, sima hont habitan
los duptes, los escarnis, y las riallas,
y 'l méu va envers lo jorn, claror espléndida,
himne sagrat de fé en lo qual mon ánima
s' extasía, y transporta, y llavors, Bisbe,
tú ets lo qui d' Athéu mereix la tatxa.
_(page_132_crop).jpg)
