una falsa quilla per sota, que al tocar minva una mica lo cop y preserva la embarcació, sino es molt forta la batzegada. Per altra part la inmensa vela de cotó de casi un dit de gruixa, sa mala forma que exigeix la mateixa maniobra que una vela llatina, de manera que pera cambiar de rumbo cal deixarla anar, voleyant llavors com un inmens estandart, y donant terribles batzegadas; las grulleras cordas d' escorsa que obeheixen ab dificultat; tots aquestos inconvenients fan la maniobra tan pesada, fatigosa y lenta, que estranyo no sia major lo nombre dels naufragis. En ma embarcació no sempre bastavan quinse homes de tripulació pera maniobrar la vela; moltas vegadas tenian los passatjers que ajudals.
Dia 3.—Passarem per entre 'l numerós grupo de las illas Hamara, y tirarem l' áncora prop d' una d' ellas.
Dia 4.—Fondejarem al caure la tarde sobre un illot entre esculls.
Dia 5.—¡Terrible dia! Després de mitja nit s' aixecá una terrible tempestat. Refresca lo vent en termes que á las duas de la matinada los cops del huracá, eran cada vegada més violents; y en pochs minuts se feren trossos los llivants de nostras quatre áncoras.
Abandonat lo barco á la furia del vent y de las onas, fou arrastrat cap á una roca, contra la qual comensá á donar horribles embestidas. La tripulació, creyentse perduda, donava xiscles de defalliment y desesperació. En mitj dels crits, vaig sentir la veu aguda d' un home que plorava y cridava com un noy; vaig preguntar quí era, y 'm digueren que era 'l capitá. Vaig fer buscar al pilot, més inútilment. Veyent llavors la cosa perduda, puig lo barco estava abandonat á sa desgraciada sort, y continuava donant horribles cops contra la roca, no vaig voler esperar á que s' estrellés, y vaig dir á mos criats que preparessen la llanxa. Al instant s' apoderan d' ella; tothom s' hi vol precipitar, m' allargan la má, hi salto per sobre 'ls caps dels passatjers, y dono orde d' allunyarnos de la embarcació; mes un home que tenia son pare á bordo, la detenia ab una corda del barco, cridant: ¡Abuya! ¡Abuya!
