Pàgina:Veusaquí que una vegada (1907).djvu/26

22

J. Morató

 — ¡Ay, ay, ay...! Estich perdut... Això son les bruixes... Perquè d'arbres que enraonin, només se'n troben per art de bruixeria.
 Y ja'm teniu a compare Llop tremolant de cames y ab més por que tothom. Si hagués gosat, jo estich que hauria fugit fins a ferse tocar els talons... a la esquena. Però no va ferho, perquè va dirse: «Això de fugir, es deshonorant per un llop que s'estimi. Lo que cal es fer el cor fort.»
 Y obrint la boca y reganyant les dents y fentse espurnejar els ulls, va acostarse al arbre.
 ¿Quí hi hà aquí?
 L'arbre no va respondre.
 — ¿Quí hi hà aquí, vatúa la cua peluda de la mare de les guinèus?— va repetir tot encoratjat al notar que ningú responia.
 De sobte va llensar una forta rialla, burlantse de si mateix y de la seva por. Era que, en un forat de la soca del arbre, havia vist tota amagada una xibeca, que no gosava moures de por d'ell.
 — ¿Eres tu que cridaves?— va preguntar compare Llop.
 — Jo mateixa, senyor— va respondre la xibeca ab vèu humil.
 A lo que va afegir compare Llop, reganyant els ullals:
 — Donchs, per la paga d'haverme espantat ¡al sarró!
 Y, considerant que ja tenia menjar per tota la família, compare Llop va rependre'l camí del cau, hont l'esperaven comare Lloba y els menuts lloparrons.