En aquestes, va encertarse a passar un extranger que, veyent els catifets d'aquella colla de sabis, va posarse a riure, cridant l'atenció del oficial que comanava la guarda del rey y que, enfadat de la falta de respecte, va disposarse a castigaria, tancant a la presó al imprudent.
Per això, acostàntseli, li va dir:
— El qui's burla del rey y del seu seguici, serà castigat. ¡Seguiume!
— Permetèu primer que parli ab el rey.
Y el rey, que va sentirlo, va cridar al foraster.
— ¿Què volèu?
— Donarvos el medi de fer caminar aquet ruch.
— Si me'l donèu, vos perdono la falta de respecte que heu comès rient a les meves barbes. Sino, serèu penjat a la torra més alta del meu alt palau. Pensèu que'ls meus ministres, ab tot y ser tan sabis, no n'han tret rès.
— Donchs jo, que no soch sabi, conseguiré'l vostre obgecte.. ¿Què han fet els vostres ministres per fer caminar al ruch?
— Probarli ab rahons de les més convincentes, com tres y dos fan cinch, que la seva obligació era caminar.
— Donchs jo, sense necessitat de tanta filosofia, faré que camini.
— Ja m'agradarà vèureho.
— Totseguit ho veurèu.
Y el foraster, acostantse al ruch, va cridar ab veu forta:
— ¡Arri!
Pàgina:Veusaquí que una vegada (1907).djvu/18
Aquesta pàgina ha estat revisada.
14
J. Morató
