tornar al colomar, els colomistes no hi perdien rès.
Al arribar al terme de la capital del país dels
sabis, els dos sobirans se varen abrassar enternits y varen dirse adeu ab llàgrimes de xarop. (Com que havíen menjat tan dols, tot se'ls n'anava en dolsors.)
Y veusaquí que, després del adeu, el rey dels ases va dir al dels sabis:
— Me'n vaig satisfet y agrait y compto demostrarvos la meva satisfacció y el meu agraiment, enviantvos el millor ruch de la meva real rucada, a fi de que vos, que sou tan sabi, no haguèu d'anar a peu.
Y ab aquestes paraules, el rey dels ruchs va empendre la via del seu país.
A sants y a minyons, no'ls prometis que no'ls dons. Aixís ho diu la dita y aixís ho entenia'l rey dels ases. Per això al cap de deu dies, tres hores, quatre minuts y dos segons y mitg de la abrassada dels dos sobirans, entrava al reyalme dels sabis el primer ruch, montat per un missatger no tan ruch com ell però no gaire més lletrat.
¡Y quin ruch, minyons! Allò era com l'Apol dels ruchs, perquè de més hermós no se'n pot desitjar. Era tot blanch, però d'un blanch que semblava de plata. La seva cua era abundosa y al aixecarse en certes ocasions, hauríeu vist
els brins blanchs que la formaven escamparse
