187—»Si ullals tinguera jo, dec confessar
que del bes primê estant fóra ell sens vida...
Però és mort! Ja mai més veuré enflorar
mon jovent amb el seu!... So maleïda!»
Diu això, i cau a plom sobre el roig fang
tacant-se el rostre amb els grumolls de sang.
188—Contempla els llavis d'ell i els veu de cera;
palpa ses mans i el glaç ja les ha pres;
mormola son dolô amb veu llastimera,
propet d'ell, com si encara l'escoltés,
i alçant les tanques d'aquells ulls divins,
dos llànties mortes sols hi troba dins:
189—Dos miralls on mil cops es contemplà,
i que entelats no la reflecten ara,
perdut aquell poder tan sobirà
de copiar de lo bell la imatge clara.
«Pasme dels temps—diu ella:—mon despit,
és que el dia, mort tu, no es torni nit.
190—»Eixa és, doncs, per ta mort ma profecia:
Junts des d'ara aniran dolor i amor:
del seguici, en serà la gelosia,
i el dolç principi acabarà en aspror.
Massa alt i massa baix, mai en son lloc,
el dolor serà gran i el plaer poc.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/62
Aquesta pàgina ha estat validada.
