Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/60

179—«No arribo a dir—mormola—mon penar
per un mort, i en veig dos, no sé pas com!
ni em resten ja sospirs, ni puc plorar:
em sento foc als ulls, i al cor un plom!...
Foc als ulls, plom al cor... Oh, si fongués
l'un a l'altre i mon cor s'aniquilés!


180—»Pobre món, quin tresor el que has perdut!
Quin rostre digne d'ésser vist et resta?
Quina veu tindrà encant? Tot serà mut:
ni passat ni pervindre et faran festa.
Les flors han flaire i belles tintes, sí;
mes la seva beutat amb ell morí.


181—»No dugueu vel ni toca cap vivent,
car vent ni sol us voldran fer un petó;
el sol no us en fa cas i us xiula el vent:
no podent perdre encants, no tingueu pô!
Quan ell vivia, sí: sol i huracà
es feien lladres per podê'l besâ.


182—»I ell, fugint-ne, calava's el berret;
però el sol, arran d'ala el sorprenia;
i el vent, quan abundant li havia tret,
jugava amb sos cabells. Ell se'n planyia,
i a l'instant, compadint son desconsol,
eixugaven sos plors el vent i el sol.