Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/57

167—«No, no—li diu,—Mort dolça: pren-m'ho bé;
perdona'm, car la por m'enfelloní
en trobar-me al senglar, al carnicer
ferèstec que pietat no sap sentir:
llavors, ombra clement, confesso el tort,
vaig reptar-te creient Adonis mort.

 
168—»No tinc culpa: el senglâ em posà en tropell;
venja't, podê invisible, en el furiós;
qui et bescantà no vaig ser jo, fou ell,
dictant-me el parlament calumniós.
Dos llengües té el dolô i cap dona es veu
parlant les dues, si no sap, com deu.»


169—Amb l'esperança de què Adonis viu,
minva en ella el sinistre sospitar,
i per a bé del bell aimant, li diu
a la Mort tot quan pot-l'afalagar:
li retreu sos trofeus i monuments,
i sa glòria i triomfs li fa avinents.


170—«Oh, Jove—clama Venus;—quin delir
i quanta insensatesa no he mostrat,
plorant a qui no ha mort, ni pot morir
en tant no siga el genre humà enterrat!
Car si mor, la beutat morirà amb ell,
i el caos tornarà, si mor lo Bell!