Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/54

155—Tal com la pobre gent del món s'esvera
per prodigis, senyals i aparicions
que de temps ve observant, i els considera
del mal que ve profètiques visions,
així ella, amb ço que veu llença un sospir,
i endreçant-se a la Mort se li sent dir:

156—«Seca tirana, horrible, ossosa i dura,
divorciada d'amor—així li diu,—
mal espectre, mal cuc, per què amb fretura
matares la beutat, occint un viu,
del qui treien, bevent sa formosor,
encants la rosa i la viola olor?

157—»Si és que ell ja és mort—oh, no, no pot pas ser
que veient sa beutat me l'hagis mort!
Mes, qui sap? Tu no hi veus ço que és mester,
i el teu odi fereix a dret i a tort!...
Tires als vells, i el dard amenaçant,
erra el tret, i travessa un cor d'infant.


158—»Si el 'guessis previngut, t'hauria parlat,
i oint-lo se t'hauria fos el cor.
Els Destins maldiran del cop que has dat:
et feren segâ herbota i no una flor.
L'àuria fletxa d'amor degué ferî'l,
i no matar-lo ton dard negre i vil.