144—Mes ja l'alosa, de repòs cansada,
lleva's del niu humit, i alçant el vol,
desperta a l'alba, de clarô argentada,
des d'on sorgeix majestuós el sol,
que el món esguarda amb son mirar diví,
pels cims i alts arbres esbargint or fi.
144—Venus, com per bon dia, així el saluda:
«Oh déu fulgent de tota llum padró,
de qui llàntia i estel tenen rebuda
la gràcia hermosa d'esbandir clarô:
hi ha un fill de mare, terrenal només,
que et pot dar llum a tu com tu als demés.»
145—Diu, i es fica en les murtres d'un ombrat,
sorpresa en veure el dematí com passa
sens oure fressa de son car amat,
sens percebre lladruc ni tocs de caça.
Per fi en sent els gojosos alarids,
i es llença a córrer al reclam dels crits.
146—Corre, i tan prompte el bardiçar l'apresa
pel coll, com ran de cara la fereix,
o la lliga de peus per fer-ne presa;
mes ella estrebant fort se'n departeix,
com daina amb ple braguer que es desficia
de tot estorb per alletar sa cria.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/51
Aquesta pàgina ha estat validada.
