103—«Ben bé fores—diu ella—lluny d'aquí,
si dit no haguessis ço que vols caçar.
Poc saps tu, dolç infant, cosa és ferir
a punta javelina el porc senglar,
que esmola sempre sos ullals d'acer,
talment com si d'humans fos carnicer.
104—»Te al llom un rengle de cerdots, que aturen
punxants i amenaçants al més brau ca;
sos ulls, irats, com cucs de llum fulguren;
son morro obre sepulcres per'llí on va:
quan s'irrita, escomet tot ço que veu,
i el seu ullal, si ataca, mata arreu.
105—»Son flanc robust, de pèl cerdós guarnit,
desafia la punta de ton dard;
per atzar son coll curt veuràs ferit,
i ni enfront d'un lleó no és mai covard.
Corre entre els arços i el brancatge espès,
i tot se li obre al pas com si el temés.
106—»Poc, ai! veuria el rostre teu diví
al qui els ulls de l'Amor paguen tribut,
ni el fresc llavi, mà breu i ull cristallí
que el món admira pres de pasme mut...
Oh, no: si ell et tingués—així fos jo!...
herba fóra, a son gust, ta perfecció.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/41
Aquesta pàgina ha estat validada.
