67—»Com pot veure's l'amada nua al llit,
vencent als draps de neu en sa blancor,
sens que, els ulls saciats, cap més sentit
demani part en el banquet d'amor?
¿Qui és tan tímid que no s'arrisqui un poc,
si el temps és fret, fins a tocar el foc?
68—»Permet que excusi ton corcer, minyó,
i aprèn d'ell—de tot cor t'ho vull pregar,—
a no pendre amb desdeny mon guasardó;
tant t'ho ha ensenyat que jo bé puc callar.
Aprèn, doncs, que és amor, i un cop après
aquest saber ja no el perdràs mai més.»
69—«Res sé d'amor—diu ell,—ni en vull saber,
si no és—per a caçar-lo—algun senglar:
és deute massa gros per mon poder:
ço que en sento és per fer-me'l despreciar;
puix han-me dit que és una mort vivent,
i un goig que es torna pena en un moment.
70.—»Qui es vesteix amb ropatge no finit?
Qui arrenca el lluc ans de brollar-li fulla?
Si a l'ésser que és per créixe es treu dalit,
per res valdrà i esdevindrà despulla.
Poltre, de jove doblegat al port,
sens coratge roman: jamai és fort.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/32
Aquesta pàgina ha estat validada.
