meravella l'espontaneitat amb què els gestos, les intencions, les troballes més desesperants pel traductor, canten en català, familiaritzant-s'hi com amb una llengua de naixença. Res de penós estargiment, res de tímides cohibicions. Així com féu en traduir
els Sonets, En Morera naturalitza en l'alt catalanesc el geni anglès, però en mant indret sembla que encara hi superi les seves passades gestes. Podríem multiplicar les cites, però veu's aquí, recordant a l'atzar aquells «Rosat i blanc més que coloms i roses» (More white and red than doves and roses are). «Si ta
mà em pren la mà de dolça pell—creuràs que es perd o es fon en ton palmell» (My smooth moist hand, were it with thy hand felt,—Would in thy palm dissolve, or seem to melt) «I, mort i tot, conviure amb els llunyans—en les còpies vivents de tos encants (And so, in spite of death, than dost survive,—In that thy likeness still is left alive). L'airet dels mots és temperant d'amor (Free vent of words love's fire doth assuage), o la sencera estrofa:
Ara, Venus, gentil li pren la mà,
que és lliri presonê en presó de neu,
o ivori que alabastre vorejà;
tan blanc és l'enemic com l'amic seu;
pugna encisera de passió i fredor,
com de dos blancs coloms que es fan l'amor.
que fa en anglès:
Fully gently now she takez him by the hand,
A lily prison'd in a gaol of snow,
Or ivory in an alabaster band,
So white a friend engirts so white a foe,
This beauteous combat, wilful and unwilling,
Show'd like in silver doves that sit a billing.
I tots sencers hauríem d'avançar els clàssics episodis del cavall i el de la llebra, ornament de les antolo-
