AL MEU INOLVIDABLE AMICH
Gregòri Gisbert y Gosalvez.
Al vore que á Valencia, la nòstra patria hermosa,
malalt y trist deixares á Deu per tu pregaba
y veent que no tornabes ab queixa carinyosa
ma veu de nit y dia dolenta te cridaba:
«¿Ahon estas, Gregòri, amich y germá meu,
ahon estas qu'et busque y no te puch trobar?
yo soch el que te crida... ¿cóm calles si òus ma veu?
¡mes llágrimes no eixugues y trist me sents plorar!
Mes ¡ay! tan sòls el èco respon á lo meu crit...
un trist sepulchre mire en mig la soletat
y em diu l'angel qu'el guarda, alçant al cèl lo dit:
«Al teu amich no crides que está en la eternitat.»
Al cèl ¡ah! t'en anares y adeu no me digueres,
y asòles me deixares en mig de lo trist mon....!
mes no....; que así ta imáge yo veig com si vixqueres,
y tot cuant me rodeja memòries teues son:
La casa ahon vares viure, els llòchs per ahon anarem,
les teues dolçes cartes de tú me estan parlant....
y en eixa hermosa lluna, que els dos junts admirarem,
en mig la nit callada ta imáge estich mirant....
Mes ¡ay! vaig á ta casa y está muda y desèrta....
fugí del cèl la lluna y fosch quedá lo mon....
la blanca aurora asoma, del sómit me despèrta....
y tristamente m'anunçia que tot mentira fon!
¿Qué fon de aquella gracia difusa en los teus llabis
que á tot el que t'ouía deixaba embelesat?
¿Qué fon del teu injéni, l'admirasió dels sabis?
En una trista fòsa, ¡mireu en qué ha parat!
¿Qué fon d'aquella Musa que al punt que la cridabes
de sa manció sagrada baixaba sonrient
y vèrsos te donaba cuants tú li'n demanabes
y ab sa divina flama iluminá ta ment?
La veig mes....¡per tú plòra la Musa valenciana!
¡Ay trist! yo li demane que inspire el meu cantar
y com jamay esquiva me diu: —«Pregaria vana,
les flòrs que yo tenia á éll les vaig donar....
Ara la meua llira ab pena concentrada
