|
que ni el mánto de un Califa....
¿cuánt t'ha costat?....
|
Inés.
|
¡Oy!.... no-res;
m'ixqué air en una rifa.
|
Marieta.
|
¡Tan bonico y tan barato!
Dóna, m'ha pegat en l'ull.
|
Inés.
|
Pósatel, si vóls, un rato.
|
Marieta.
|
Si no et sap mal, si que vull.
|
Inés.
|
¿A mi mal? ¿Y aixó perqué?
ahí si tens... (Lil dona y l'atra sel posa.)
|
Marieta.
|
¡Quin mocador!
¿qué vos pareix, em cau bé?...
|
Inés.
|
No pot pararte millor.
|
Marieta.
|
Si no costara molt car...
|
Llorensa.
|
¡Chica, cueste lo que cueste!
|
Marieta.
|
Yo lin faria comprar
un á mon pare com este.
|
Inés.
|
El portes en tanta maña,
y en tal machestad, Maria,
que cuansevol pensaria
que eres la Reina de España.
|
Llorensa.
|
No li falta mes que si trono,
perdius en lloc de fideus,
y algun vasallo muy mono
que se li achenolle als peus.
. . . . . . . . . .
|
Mentres els últims versos, Casimiro, amagat darrere els compañeros, es lleva el disfrás, deixa el sombrero, peluca. violí y demés pegats en un muntó y portant la levita en lloc de manta s'achenolla ara davant de Marieta, que estará espampolanse en lo mocador nou, etc.
Casimiro.
|
A vuestras plantas, señora,
tremolant de dalt a baix,
de rodillas os adora
Casimiro el de Patraix....
Y si de postura tal,
Un aprisa se levanta....
|