Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/92

ranxo veritable del senzill; los díes de gala crech que'l complican ab xorisso vermell, perque s'estobi aquesta pinyolada de sigrons.
— Donchs, fa olor, — repren un d'aquells que tot s'ho empassa.
— No me'n parlis. Lo que sobra s'ho venen als perruquers per omplirne pots de pomada.
— ¿Y què'n fan un cop plens?
— Ja es feta; tonto, pomada per la clenxa.
— Ho tindrèm de tastar, — diu en Fèlix vacilant. — Després glopejaré llexiu. ¡Ex! quin gustot de ranxo y pebre vermell!
— ¿Pebre, volías dir? Jo tinch entès qu'hi tiran un tros de rejola per fer sortir aqueix such tan encès. ¿Verdad, tu, Cocinero?
— ¿Qué dices?
— ¿No es veritat qu'hi tireu mahons a la caldera per pintar la salsa?
— Habla en cristiano, que no te entiendo.
— ¿Què hi posem qu'aqueix no ha menjat may pà ab oli? ¿Oy, tu?
— ¡Otra! ni a ti tampoco.
— Dice que está buena la morterada.