— ¿Vol dir?
— Escólti ¿que's mata vostè després, al peu de la tomba?
— Nó, senyor; que'm caso ab una seva amiga que també venía a visitar la morta cada día.
— Digui qu'hi anavan a festejar al cementiri!
—Es lo contrast: de dues passions tristes ne naix una de risueña.
— Vostè es lo risueño. Escólti;'l monòlech ja m'agrada. Però, míri, mancaría una trassa per arrodonirlo. ¿Sab de ballar vostè?
— Prou; sí, senyor.
— ¿Lo bolero'l punteja y les castanyoles les sab tocar?
— Aquexos balls, no, senyor; no s'estilan...
— Donchs, míri;'l monòlech en que l'actor que'l desempenya no hi fa alguna habilitat, es monòlech a terra. Si vostè s'empenyés a ballar no més uns quants compassos de bolero ò fandango, (no hi fa rès), jo li compondría un final en aque totes les llàgrimes que's vessarían mentres vostè s'exclamés tristament devant del ninxo,'s tornarían rialles y picaments de mans. Vaja, un
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/81
Aquesta pàgina ha estat revisada.
