morístich,—¿ja sab vostè qu'un monòlech es tan costós d'escriure com de representar?
— Axò ray! ja me'n sortiré jo: tinch recursos, domino al públich! Vostè escríguimel. Encar no ixo a la escena, ja riu tothom.
— Però, veu? jo no més escrich coses tristes.
— Pot ser axò qu'està fent...
— Sí, senyor: contesto una carta d'un jugador d'esgrima que'm demana dos ò tres duros y jo li paro'l cop de sabre com puch, però m'hi enternexo massa, que tinch tristesa per díes, y li envío quatre pessetes perque la operació no siga tan dolorosa...
— No hi fa rès...
— Home, moltes gracies.
— Dispènsi: vull dir que si me la escriu del gènero trist, també m'hi lluhiré.
— Però si tothom riu encara no surt a les taules!...
— Sí, senyor. Per axò li demanava que'l fes de broma, ben xistoset; rès, quatre nyinyeríes que fessin riure... Ja li dich, al públich lo tinch aquí. —
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/78
Aquesta pàgina ha estat revisada.
