ampolles vessades, trencats los gots y un mullader que no hi havía ahont posar los peus.
Axís acabaren aquelles reunions, que si haguessin durat, ¡tantes felicitats que per medi de casaments s'hi preparavan! mes l'humor, la mala criansa de quatre plagues ho desgabellà tot, com deya'l Senyor Antonet.
Si alguna volta algú li parla de reanudar ses diversions, una somrisa amarga mou los seus llavis y diu ab ira reconcentrada:—¿Que vol que tornin aquells estrofes, a insultarme a casa?
— Home, si tots son fòra: els uns son a Roma, altres s'estan a París...
— Mentida!—diu desseguida sens dexar acabar; — aquella gent no poden anar enlloch, per que de tot arreu els treuràn.
— Sí, home, sí; fan carrera per allí dalt.
— Carrera, aquells palatreques, pinta-escaroles... nó, no ho vull creure!
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/244
Aquesta pàgina ha estat revisada.
