que m'agrada més que la dels diners. «Adeu, noy; vés, tórna aviat; escríu sovint. Tu ho vols? tu sabs més que jo. Vés, fill, que Deu te benehesca.» Y allí s'està fa dos anys, curant blanchs y negres y mulatos y tota rassia de canians: es dir, no sé si'ls cura a tots: algun li deu fallar, qu'ell no es cap Deu. Perque quan no ha curat a sa mare de la sordera, ja hi poden anar els criollos ab dobles de quatre a dirli que no hi senten. «Puput! — deu dírloshi, — la mare tampoch. Fèu com ella que no s'hi fa rès.» Vès si la va haver receptada aviat, y era sa mare...
Y com va aprofitar los estudis y era estimat dels catedràtichs y condexebles, tots aquests caps-cigranys li tenen enveja y'ls hi dol que no haja sortit un hereu que'm malgastés les suhades, y per axò tothom té dret a donarme consells que jo no cerco y suposarme felicitats que no goso, perque ja'ls tinch. Y'm planyen per lo que'm gaudeix y s'alegran de lo que m'acongoxa, y vès quina lley de compassió: perque ja'ls tinch, dech esser insensible a totes les xacres de l'edat, y a totes les miseries
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/207
Aquesta pàgina ha estat revisada.
