jo pogués tindre per posarse a somiquejar per compte meu, quan jo me'n reya interiorment y'ls haguera engegat a fregar tots plegats, homes y dones, empenyats en ferme desgraciat tant si volía com no volía, y qu'anés rebent sos consols amorosos com una argelaga per que'm fessin tan profit com si prengués metzines? ¡Ansia avall tots, trapelles envejosos, que de poch m'enganyau a mi! Vèyas, lo noy (que per cert no està be que l'alabi): lo noy no estimarnos y dexarnos sols per anar a fer quartos! Lo noy ha fet sempre lo qu'ha volgut, y sempre ho ha fet be. Quan volgué estudiar facultat, li vagi dir: «Què vols esser?» «Metge». «Apa, donchs, vínga matrícula; té més diners per llibres. Què't falta ara?» «Rès, pare.» «Corrent.» Y va exir metge, vaya si'n va exir! Y encara ho es, y nó dels dolents.
Lo resolut qu'es, si'l conexías! Va una senyora, posèm per càs, y li diu tota salamera y ab una veueta que sembla que li surti d'un fluviol: «Doctor, lo nen ja'm sembla que me'l porta be; però ¿si probavam de donarli una preseta de caldo sense
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/205
Aquesta pàgina ha estat revisada.
