— ¿Encara que siguem pobres? ¿Qu'es pecat ser pobre?
— Pecat mortal;—barboteja la tía.
— ¿Que no vols callar? Aquesta criatura encara me les acabarà totes; — reprengué'l pare, fent l'enfadat, per sustreures a la emoció que li causavan les preguntes del infant.
— ¿Y la mare, que ja estarà bona pel día dels Reys?—
S'hi tornava a ficar la tía, la plorona, la que sempre cridava'l mal temps.
— Ella ho estigui per la Candelera.
— ¿Tía, que portaràn remey per la mare'ls reys, si'ls ho demano?
— Vés, no m'amohinis. No se'n cuydan dels infelissos que no podem menjar.
— Càlla, trompeta del mal temps! — cridava l'home.
— Si tu haguesses d'anar tan escarrassada com jo vaig, no estarías per cansons y viciadures;—replicava la tía.
— ¿No veus que l'ignocent no té altra fal-lera? ¿Què costa donarli aqueix logro que'l fa felís y alegre?
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/184
Aquesta pàgina ha estat revisada.