Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/183

—¿Sí que vindràn?
—Com sempre.
—¿Ahont diu que son?
—A les costes de Garraf. —
Lo noyet se quedava pensatiu, imaginant potser ahont eran aquexes costes. De sobte s'axeca, agafa'l corn, y posàntsel vora'ls llavis, diu:
— ¿Los crido? ¿que'm sentiràn de aquí dalt?
—No fassis soroll, que despertaràs a ta mare. Sèu y dína.
—¿Què'm portaràn? ¿Forsa joguines per mi, els reys?
—Míra qu'aquesta criatura es una arrecada que's penja a la orella y no acaba may la indagatoria.
— Diuen los noys d'estudi qu'a mi no me'n portaràn, perque som pobres y perque la mare està malalta.
—¡Déxals dir: qu'ells potser son richs de per riure!
—¡D'ahont surten aquexos escanyolits de naxensa! ¡que potser per ferlos viure van tenírloshi de llogar les mugroneres! — cridà la tía desde dins.
— També'n portaràn per tu; no'n fassis cas dels noys d'estudi.