— ¿Què tenim de fer? ¿y aquesta escudella, que no s'acaba?
—Me n'han posada massa. Té, hi hà bossins de col y tot es such. Sembla aygua de malves, ab aquexos trossos de colota. No m'agrada.
— Pà de forment, no t'hauría de agradar.
— ¡La gana de Collsuspina!—cridava la tía desde la cuyna.
Després d'una estona de silenci, en que'l noy s'entretenía en separar los trossets de col y xuclar lo such de la cullera ab los llavis apretats perque no li passés gens de verdura, tornava a rependre les preguntes:
— ¿Aquest any també vindràn? ¿oy, pare, que vindràn?
— Ménja y càlla. No ho sé.
— Vostè m'ha dit que venían. ¡Ay coix!
— Vès si't faré plorar de debò!
— ¡Que sí senyor! Vostè m'ho va dir. Donchs un altre día que hi haja col no'n menjaré d'escudella.
— Vès, noy, que no't venti un cinquillo a les galtes.
—¡Ay!¡si ja me l'he menjada tota!—
Un'altra pausa, y la criatura preguntava:
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/182
Aquesta pàgina ha estat revisada.