senyores; a tota edat volen fer goig. La meva... ja li dich: «Per axò tu ets de les que tuvo y retuvo; però aquexa empolvada de la cara no adoba rès. ¿Que no ho sé'ls anys que tens? Si'l govern demanés una lleva de senyores estacionades, — les dels trenta cinch als cinquanta y tants,—potser aboliríau aquexos ensucrats de pastissería que sembla que no gasteu salut.» «Càlla, càlla, poca solta» me diu. Ja ho veig, la moda es soberana. Però lo que'm crema, es que jo també haig de sucumbir y vestirme com un petimetre. Ara'm volía fer portar botines blanques. «¿Que son pels díes de fanch?» li vaig preguntar. «Té, vès, aprofíta la tela per uns estrenya-caps, ò pòrtales a ca'l tintorer. ¿Que't pensas qu'haig de fer els volatins pels carrers de la ciutat?...» Me vaig acomodar per la pau de casa; ni blanques ni ab punteres y tiretes y retalons que semblan sandalies. Rosses, llises, que quan me miro'ls peus y'ls veig d'aquell color de platillo de bacallà ab patates, els ficaría dins d'un sot. Axís que s'acabi la temporada les regalaré al camàlich que fa ballar la gegantesa.
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/134
Aquesta pàgina ha estat revisada.
