llengua amunt y avall, conforme fan els fadrins barbers ab la navaja perque corri llisa, no'l parlaràn nèt tampoch l'idioma. Però, lo qu'es el dexo no'l conseguiràn may. Sempre se'ls hi conexerà que no més van anar a estudi de vespres. Jo que no me tinch de sofocar per haver sigut pobre, ab tanta prudencia com el més ben criat, els hi parlava català a tot gasto. ¿Qué dise, qué dise? me preguntavan. Repetía'l dit, y de la matexa manera. No havía de tòrsels la voluntat y fer de reformador; m'hi distreya aprenent disbarats, per estàrmen, avuy per demà, quan me haja de posar al frente d'alguna autoritat...
Noya, ¿què deu volguer aquesta donya Col que parla com la pisa tarada?
— Es una visita. L'he feta seure a la saleta. La mestressa ja sortirà, ha anat a tirarse un altre vestit.
— Fa be; deu tenir por d'encostiparse. Dígali que's posi'l de llana, qu'anirà més governada. ¡Ab un mes de juny tan rigurós com estem passant! Malviatge'l presumir y les ceremonies. Axò sí qu'ho tenen les
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/133
Aquesta pàgina ha estat revisada.
