— Càlla, no cridis; els vehins sabràn tant com nosaltres. No'n tenen de fer rès si'ns els mengem ab plomes ò sense. Vés a obrir.
—¿Quí hi hà?..... Senyor Ramon, deu volguer dir la mestressa. Es una senyora ab una nena; demana donya Pepita; parla castellà.
— ¿Castellana y trucar d'aquexa manera? Vès, que no sigui un polisson disfressat... Pregúntali si ven picadura.
— No, senyor; cà ¡porta gorro!
— Avísa, donchs, a la senyora: dígali que demanan a Donya Pepita, qu'estarà més contenta. Potser es una conexensa de Sant Hilari ò de Camprodon. Fòra d'allí, tothom li diu senyora Pepa. Tot prospera a les aygues; vínguin dons y donyes. Jo'ls haguera tractat a la valenciana: per mi tots semblavan Tíos bolaos y Tías fanfarrias. ¡Ab aquell castellà que's rosega entre la colonia! Pobra gent, haurían de férloshi operació a la boca per rompre la dificultat y no barrejar lletres en orri. Per les zetes y ces, si cada vegada que volen parlar no's treuen l'afinadora de la butxaca y no hi pegan uns quants cops de
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/132
Aquesta pàgina ha estat revisada.