blanchs, pulits, semblava que portessin guants de cabritilla. Vàgi sumant y després afegèxihi'l doble y sabrà com s'endaga una carn d'olla bona y complicada. Ara, calcúlin vostès quin caldo havía de sortir. Allò era gelatina que s'hi podía dibuxar qualsevol floreyo a sobre. «No hi posis gayres macarrons,» he dit a la meva senyora, «ò sinó exirà una lligada que ni cullera ni forquilla hi penetraràn; los tindrèm de treure ab la barrina.» Quan ha abocat l'olla semblava un riu d'or que's despenyés. Los macarrons, colats abaix, anavan exint pesants, revinguts, poch a poch, ab un xap qu'esclatavan al caure... ¿han reparat lo soroll que fan les granotes quan se tiran al regueró? Donchs, per l'estil. Y desseguida perdían lo món de vista engolits dins la substancia. Tinch d'advertirlos que la sopera de casa es pessa. Dues lliures de pasta no hi fan cap bulto.
— ¡Caram! ¡Caratsus! — digueren uns concurrents mirantse als altres que no gosavan dir rès per no comprometres, però que feyan anar lo cap avant y enrera com assentinthi.
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/123
Aquesta pàgina ha estat revisada.
