pom, i, esclariçant-se els cabells am les pues de sos dits, se les hi entatxonà am postureria. Enforcades en sa clenxa, hi ressaltaven les flors com esquitxos de sang sobre un munyog de canem.
A l'eixir del blat, el rabadà del Molí Vell, que no la deixava de vista, l'escometé per derrera, tapant-li els ulls am ses grapes.
—Qui só?—va esclatar amb estrafeta veu.
—Un marrà, — respongué la Teresa, mofant-s'en. Més, maliciant el perill, afegí resolta:—Perot!... Sí no estàs, crido!
Soptades per l'alarit, les mans del rabadà s'esmunyiren desde els ulls de la Teresa fins a sa cintura.
—Mira que crido!—repetí la porquera, forcejant per a desempellegar-s'en. I, al provar de cridar, reparà que la veu li era fugida.—Perot!... Que fas?... Que no tens seny?... Deixa'm!... Vull qu'em deixis!
Més, encegat per ses ullades, en Perot no l'entenia. Bregaren una estona, una galan estona, tot arrimant-se als blats, ploriquejant la Teresa, somrient el rabadà, i aquelles mans d'en Perot, qu'estenallaven a la porquera per la cintura, s'enlairaren fins a son coll, aferrant-s'hi en abraçada.
Quand la Teresa deixà els blats s'adonà de les roselles. Eren allí, a sos peus, mustegues, esfullades, polsoses. L'aspre espinguet d'un gaig, esclatant tot-d'una,
Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/13
Aquesta pàgina ha estat revisada.
