Durant l'estiu, la calor el reanimà un xic. Encara tornà a posar-se el sac de nankin i es ventà amb el pay-pay. Però a l'hivern li vingué una inflor maligna que semblava plena d'aigua. I ell, tot era fer-se remeis i remeis, sense pensar en res més que en conservar-se. «Qui sap?... potser, a força de fer-ho així, veuria l'altra primavera».
No. Una nit de març, la mort, que s'encaminava a Brest a rematar alguns tísics, s'aturà allí per a engrapar-lo. Li torçà la boca, li enfonsà els ulls, li crispà els dits, i reprengué la marxa, deixant-lo al llit tot enrampat i amb l'expressió colpidora que hauria de guardar fins que l'última putrefacció el desfés a trossos.
L'endemà al matí, en arribant i trobar-lo en aquell estat, la Gall exclamà: — Ai, bon Déu, ai, Senyor!... El pobre xaruc se m'és mort!...
Complint el voler d'ell, com quasi el de tots els vells marins, fou portat a pes de braços per vaixellers, i, en mèrits de sa condecoració, tingué piquet armat.
Tot molt solemne i honorífic.
Després, durant llarg temps, a l'aparador d'un drapaire del raval baix de Brest, s'hi veieren, penjant, el sac de nankin, el pay-pay i el retratet de la nena de primera comunió amb son marc de petxinetes.
