vell solitari de qui les llàgrimes no interessaven ja a ningú! ¿Per què no vas morir-te de jove, quan feies tan bell goig? Els animals lliures no s'arrossinen així; fins a la fi, conserven llur forma, la raó d'ésser, les afeccions, es reprodueixen. Solament l'home arrossega la llarga vellesa, eixa irrisió de la vida!
Una altra primavera es trobà encara més trèmol, més decandit, assegut al jardinet.
Però, dormint, no tenia ja aquells somnis tan torturadors d'abans. Els d'ara eren només remembrances d'espais i de sol; d'immenses buidors blaves o bé de grans extensions variables com ho són les infinites llunyàries de la mar; i, a primer terme i apropat, se li destacava quasi sempre algun detall d'aparell o arboradura: una verga, una vela, un llibant. Allà al fons de son cervell atrotinat, hi devien restar les imatges del temps de sa joventut passada a les gàbies, o qui sap si, per una transmissió misteriosa, li venien encara de més lluny, de sos avis, homes de mar com ell.
Però ja tot havia acabat, tot: ja mai més, ni ell ni cap rebrot seu, mai més la veurien l'esplendor blava, la infinita esplendor dels mars; era una soca balida que no podia deixar llucs.
Cada vespre li entrava una gran basarda de
