veure-hi i ja no es podia moure sinó a les palpentes, com els orbs. Ara, a tothora, se li emboirava la visió com si tot li ho emboliquessin amb vels.
Es dolia sempre de pesantor al cap, per més que el tingués boi buit d'idees. A voltes, de nit, encara veia algun fantasma de xinès que se li atansava al llit, fent-li ganyotes; llavors s'enfollonia i flastomava, pegant a tort i a dret — imaginant que es tornava a trobar per aquelles terres, batent-se amb ells.
Ja no es mirava mai el retratet de la nena, que continuava amb el ciri a la mà, i cada any més esborrat, com més enterrades d'herbes les desferres de sa tomba, barrejades ara a la fossa comú amb un munt d'ossos.
Gastava molt en bons vins i reconfortants perquè se li feien llagues a les cames, i, com que seguia essent tan net, cada matí, al seu aljub, es rentava ell tot sol els draps amb què s'embolicava el mal.
Se li havia deformat l'esquena; semblava molt menys alt que abans, i els omòplats li sortien.
Quasi tot el dia ensopit, no pensava sinó en curar-se i menjar. Únicament al matí, al deixondir-se, després d'aquell semi-repòs que li daven les darreres hores de la nit, se li aclaria una estona l'intel·lecte; però, llavors, restava immòbil i consirós i amb els ulls fits, denotant que comprenia i que feia memòria.
¡Pobra desferra, estella repel·lida per la mar,
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/95
Aquesta pàgina ha estat revisada.
