que els dóna tot just per no morir de fam, amb tot i haver-n'hi entre ells alguns de tan brillant història, que encara avui els vivents veneren com a cosa sagrada.
Vells vestigis de la vigoria d'altre temps, els joves passen a prop d'ells, mig cots, amb la camisa blava descollarada, duent de bracet l'aimia, tots fretosos d'entafurar-se en els verds senderons ombrejats pels olms negres dels glacis.
Davant d'ells, ben desplegades, la vida i la mar, atraient-los amb tota llei de miratges. Al bo de la joventut del vaixeller, més vigorosa que la dels altres homes, i sense somiar que se'ls escaparia també ben de pressa, ni mirar-se aquells espectres que tant se'ls havien semblat, passaven per allí alegrement, com embriacs de salut i força; per allí, a posta de sol, quan aquells xarucs de testa trèmula havien de retirar-se a casa, a poc a poquet, tot just tenint-se amb llurs bastons.
Un hivern, la tremolor dels vells se li pronuncià del tot. Tot quant tocava li queia dels dits, i així trencà moltes coses seves.
Tornà a agafar el mal de la lluna, que havia tingut anys enrera a l'Equador. Els metges de bord en deien hemeralopia, i sol venir als mariners que, en climes tòrrids, dormen a la serena, de cara al cel. Un cop post el sol, deixava de
