prengué ell mateix el cistell resoltament, i, de llavors ençà, cada matí s'arribava personalment al mercat de la Recouvrance i s'entretenia a regatejar amb les marmanyeres com la millor mestressa de casa.
Sempre net i ben respallat, amb son antic jaique o grega — aquell abric de llana sempiterna, que els retirats passegen fins a morir — sortia encara de presset, tot airoset i tes ; però, en tornant, bufava de valent.
Un matí, que no es refusà a beure amb un altre vellacó com ell, tornà a casa tot fent esses, i, per primer cop a la vida, va veure's reptat i avergonyit per una dona, per la Gall, que, si decàs, l'empinava només els diumenges al vespre, i encara no pas cada setmana.
Li passà també que, aleshores — i això era un senyal mortal — començà a reunir-se amb els retirats que, quan feia bo, s'aplegaven al peu de la muralla, prop del portal de la Recouvrance. Tots els pobres vells jaiques de marina es trobaven allí, respallats, netejats, girats i ratats, abrigant esquenes bonyegudes, ossades cantelludes.
Tots plegats es divertien fent les xapes, el tirabuquet i altres jocs de vaixeller, amb el mateix entusiasme pueril i alegre de quan eren jovenets, que, a l'avançada edat d'ara, resultava macàbric.
O bé, asseguts en llastimables rotllets, es contaven episodis de llur vida:
— Quan jo era la Melpomene...
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/92
Aquesta pàgina ha estat revisada.
