precaucions que pendria, com no fer anys i rejovenir-se i tot?
I, baldament això, plora que plora; les llàgrimes que, de primer, podien comparar-se al somiqueig d'una balma, ara li regalimaven com pluja abundosa.
Doncs què li havia agafat, ara? Ja no era l'enyorança de la nena morta; era una aflicció secreta i profunda — la il·lusió de tot aquell dia, que ara se li fonia en llàgrimes irreductibles i en un violent desig de morir aviat.
L'endemà es despertà moll d'hora, sorprenent-lo el silenci, i, corprès sobretot de la soledat que l'envoltava a casa seva, comprengué per primera volta que ja no era sinó un vell.
I, des de llavors, la vellesa se li anà accentuant de dia en dia. No obstant ses precaucions, malgrat son repòs, anava perdent forces, de manera que, ara més que mai, sentia el pes dels quaranta anys de servei fet a bord, i s'adonava del seu aclaparament quan era ja irremeiable.
Al cap de cinc anys de dur aquesta vida de quietud, son físic havia perdut tant, que, sí es topava amb algun amic antic, quasi es veia obligat a declarar qui era perquè aquell el conegués.
Lo que més l'extenuava era el llit; aquelles suors i mampesades que tota la nit l'aturmenta-
