Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/74

escena pesà sempre viva i cruent en son magí, en sos somnis, en sos desvetllaments cruels.
 Ara, això i les altres coses, ho anava ja oblidant. En tants d'anys, la pols del temps ho havia anat recobrint més i més com dins d'un sepulcre.
 L'efígie de la primera comunió es morfonia dins d'aquell marc de petxinetes que les humitats dels hiverns desencolaren. Era dels principis de la fotografia, i, bufona com havia estat llavors la retratada, semblava ara una moneta esporuguida amb un ciri a la mà. Ja el pare se n'havia fet tirar còpies diverses vegades, per a tenir-ne sempre una amb ell a bord, i l'actual, la darrera, era la menys borrosa. Encara, però, es retirava a l'original; encara, amb tot i aquella vaguetat d'esbós estantís que el descoloriment i unes taquetes grogues als ulls li daven, es descobria en tota aquella figureta un no sé què indestructible de la menuda morta — i era tot quant sobrevivia d'ella a la terra.
 Aviat faria vint anys que jeia al cementiri, i el record que d'ella quedava únicament en el cervell de son pare, començava ja a extingir-s'hi. El vell contemplava ja molt menys sovint la imatge d'aquella filla que tants d'anys fou per ell una relíquia sagrada. Ja el capficava molt més lo que es notava certs dies a l'extrem inferior de ses amagrides cames; una inflor alarmant, semblant a l'embotornament dels morts.