Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/73

s'acostava, la veu se li glaçà a la gola, i, davant l'esguard esfereït i suplicant que li tenia fit ella, l'home esclafí el plor.
 En veu baixa i mots encoberts per pudorositat, demanà detalls a les dones de la casa. I sa fúria s'apaivagà a mesura que anà informant-se: era un de la Flora, que li havia promès casar-s'hi; es deia Pere Daniel, i era ja preferent, un gabier.
 De primer, la seva por era que no es tractés d'algun brètol de ciutat que li busqués la bossa. Un gabier, encara encara; al tornar la Flora es casarien.
 Aquell Pere Daniel era, en efecte, un bon xicot; segurament, de saber-ho, de sospitar-ho només, hauria ja vingut per a casar-se amb la noia, per no fer patir a ella ni a son pare, un contramestre, tot un nostramo. Però la Flora era llunyíssim, el pobre noi no en va saber una paraula. I un dia de paga, al Perú, va desertar.
 Aquell vespre, ella morí, portant al món el fill del preferent, ben ple de vida. En Joan Kervella es desdinerà per a deixar-lo amb bona dida, però aquesta matà aviat l'infantó amb una mala mamada de borratxona.
 Els presents restaren dins del saquet de tela amb totes les il·lusions d'aquell retorn tan esperat i somiat durant dos anys i mig.
 I la forta coltellada que la vida de'n Kervella rebé en aquella diada terrible, trencant-ho tot d'un cop, li dividí completament els fets pretèrits dels futurs. Per molt i molt de temps, aquella