Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/71

Aquesta pàgina ha estat revisada.

sentia venir, pler a pleret, aquell esllanguiment, i de sobres sabia lo que era, ell. Però... sense dur-ho premeditat ni tampoc voler-ho, es deixava embriagar en aquella quietud per la veueta dolça i un poc velada de la noia, alhora que pel contacte de son cos, que es balancejava vincladís, que devia enllaçar-se com un lligabosc i ésser fi al palp com un ivori. Incontinent, començà a llançar sospirs i clams, mancats de sentit i coherència — i ella es veié ondular a ran d'ulls la cinta de la gorra blanca, on encara brillejava en lletres daurades el nom de la Flora, la fragata d'ell, veié vibrar quasi a flor de llavi sa rialleta, i sentí tot d'una a la cara el refrec pèrfid i os d'aquelles galtes i d'aquella barba negra. Tot ell tremí com si fes molt de fred. Llavors ella, enartada i també tremolant tota, sentí ardent fretura de fondre's en ell, i, amb el poc que sabia d'actes secrets, va compendre que anava a perdre's, si era verament perdre's entregar-se a ell, que era tan bo i tan bell. En lloc, doncs, d'escapar-se'n i defendre's, argollà amb sos braços aquell coll bronzí, tota frisosa d'apretar contra son cos el de qui exhalava tan grata sentor humana de vigoria i joventut... I la nit els estengué son vel damunt.
 Passats deu mesos, al cor de l'hivern, arribà a Brest en Joan Kervella de sa quarta expedició a Xina. El primer a desembarcar, el primer a saltar a terra! Corregué cap al suburbi de Pontanazen, portant a coll els presents per sa filla, dins d'un saquet ornat amb una pintura que re-