inventar carícies més castes, galanteries delicades que li endolcien el gènit i el tornaven, quasi quasi, tímid com un nen.
Però, quan ni hi somiava... ordre d'embarcar-se a la Pomone; tres anys de rodar per l'Oceà Pacífic!
I... a son retorn, ella se les corria amb un ric vellot de la ciutat i lluïa vestits amb farbalans...
Es recordava d'haver tingut una criatura, una noia.
Li havia robada un vaixeller, cert vespre de maig d'un any que, a Bretanya, hi feia una primavera esplèndida, de nits delicioses. Aquest record l'enternia encara tot, però únicament aquest.
Era cada cop que sos ulls topaven amb el quadret de marc de petxinetes on guardava el retrat de primera comunió de la nena amb un ciri a la mà. Llavors, tota sa fesomia es contreia com fent un petarrell per demés còmic, i les llàgrimes se li escapaven dels ulls; dues només, que li rodolaven per ses apergaminades galtes de vell, fins que se li fonien per les arrugues, i prou.
La dona, quan ell se'n separà, va deixar-li aqueixa criatureta quan només tenia dos anys. Oh! era ben bé d'ell: el front igual, el mateix mirar, el mateix gènit! I no sabia avenir-se de la retirança que, en la cara de la nena, trobava
