Es recordava d'haver sigut ben plantat, lleuger i forçut.
Ah, la seva força! ¿Qui podria tornar-la-hi, ara? ¿Qui aquells braços de vaixeller, tan massissos que, en contraure'ls, se li abonyegaven amb dureses de pòrfit, capaços de rompre-ho tot amb el més insignificant esforç; que, en les balançades i batzegades dels pals, tenien tan ferm que ni grapes de cer?
Ara, només per aixecar una cadira, se'n ressentia i li tremolaven. D'un costat i altre de l'apergaminat tors, li penjaven flonjos, i el buit de llur musculatura ja fosa, només l'ocupava un garbuix de venes entrellaçades com ablenats verms blaus arrapats als rems d'un cadàver!
Quan els brics de l'escola de grumets bolinejaven per la badia, veles esteses a ponent, ell, darrera els vidres, guaitava per veure'ls passar. Aquells noiets de la mar, amb llurs bruses de retort gruixut, ressaltaven com pics blancs espargits per l'alt cordam; corrien als tocs dels xiulets de plata; corrien per damunt la buidor al llarg de fils primíssims; corrien de quatre grapes mateix que simis joves.
I ell, tot mirant-ho, ja no sabia explicar-se aquell dalit de la vida novella, aquella pruïja per moure's i córrer tant. Però al considerar que ell també s'havia anat desplegant a la mateixa
