previsió de viure líarg temps encara. Però d'un any a l'altre, d'estació a estació, havia anat declinant molt. Sa apagada mirada, a força d'haver perdut expressió i agilitat, gairebé feia basarda. L'ertiquessa que conservava li dava caients de fantasma i no el deixava moure sinó pausadament i enterc, talment tot d'una peça, igual que una gran mòmia.
Es recordava d'haver estat jove.
Quins altres temps! Llavors havia viscut de debò! A voltes n'hi ressorgien imatges borroses que li animaven aquells ulls tan morts. Però la mateixa tivantor en què posava l'esperit per a retenir-les, les hi contrafeia i esvaïa de pressa, i aquests esforços de memòria, tenint-la ja tan flaca, li deixaven després el cap tot buit i adolorit.
Li passava lo que a aquell que, al despertar, joiós d'haver caçat una imatge solta del somni de la nit passada, pretén retindre-la, fixar-la i relligar-la amb altres per a refer un conjunt, procurant-se així un pler especial. Impossible. Qui més dalè posa en obtindre-ho, pitjor; la imatge se li escapa, s'esborra i li deix a l'esperit una confusió tan tremenda i misteriosa, que ni la d'un esdevenidor insondable.
